Respetar y el saber estar. Es mi lema para vivir de frente la vida. Amo a los animales por encima de muchos humanos. Casi siempre me dejo guiar por el corazón, aunque me lleve muchos disgustos, pero no me importa, prefiero ofrecer amor incondicional, que pasar por la vida sin ofrecer nada. Soy amiga de mis amigos y los defiendo con la mejor arma que tengo, la sinceridad y verdad. Aun no siendo rencorosa y perdonar con facilidad, aparto sin temblarme el pulso, a las personas toxicas y que traicionan mi amistad. Si no te gusta mi manera de pensar, si no eres defensora/ or de los animales; no me interesas ni como humano, ni como amigo. Te agradecería que me borraras de tus amigos y salieras de esta página.

lunes, 3 de julio de 2017

La sega

Pintura:Amorsolo Paintings

- A NOSTRES MAJORS I ANTEPASSATS -
LA SEGA

L'intenció del poema que ve a continuació és rendir un humil homenage als llauradors de nostra Comunitat, que es dedicaren al cultiu de l'arròs en una época situada a l'entorn dels anys quaranta  i cinquanta del sigle passat.
Pose l'accent en el valor dels treballs, a sovint descompassats, que hagueren d'afrontar, davant els quals la pobra ofrena d'estes lletres, brotades des d'un profunt sentiment d'admiració, se queda en res.
Igualment, faig alusió a antepassats més lluntans, ya casi oblidats per alguns, que transformant una naturalea hostil a pur d'esforç i sacrifici conseguiren adaptar-se i sobreviure, creant el vast entramat de camps de les planures.
  
Hui yo he sentit l'aroma de l'arròs.
He caminat chafant pilots de fanc.
He contemplat lluntans i negres pins
que a montanyars estan arraïlats.

També he admirat la gleva i el tarroç.
Que conreats fa temps a pura sanc,
el llaurador tragué des de molt dins
sos aspres fruits madurs i assaonats.

He recordat la sega usant la falç.
Als jornalers doblats en mig dels camps,
tots amerats, chorrant-los la suor.
I en la falç gran a punt de desbarbar.

En aiguamoll verdós com un alfals
tallen corbelles tan lluentes com els llamps.
Garrits rossins movent-se en la calor
van esmonyint carrets de garbejar.

Hui m'he trobat en mig dels meus recorts:
els llauradors chafant i trapijant,
el tarquim moll banyant-los els turmells
i manejant aïnes en les mans.

I lo mateix que aquells els nostres morts,
serren rastolls, espigues separant.
I lo mateix que aquells els nostres vells,
arrepunyant estan corbelles grans.

Van acachats, es mouen ajopits,
menegen mans, els torsos inclinats,
els lloms calents, madurs i ben pansits,
tallen l'arròs collint en prims menats.

Les seues hores acaben en les nits.
Per aiguamolls tan plans i desolats
només la fosca els deixa encondolits,
i la llum clara els torna treballats.

Des del cel pur els grallen aus en vol
harmonisant el ritme del seu ball.
Mes, no va en ells, al dur l'esquena al sol
molt capficats mirant a on està el tall.

Porten la pell marcada pel resol,
van protegits en peces de retall,
son quemenjar l'adoben en perol
de lo que trauen les fibres del seu rall.

Si algú no sap qué és lo que estan fent,
yo li puc dir: transmuten la marjal.
En la suor donaren el seu rent
a l'espirit del fanc elemental.

Produí la terra, encara no volent.
En lo patir donà son fruit real.
Se l'obligà, va ser un tant violent.
Se la forçà, a tindre gra cabal.

Que els torne Deu, és sol el seu voler,
lo que tot l'any han dut acaronant.
Lo que naixqué com a menut planter
multiplicat ho estan arreplegant.

Es la raó de tot el seu quefer.
I que no vinga tormenta de llevant.
No siga això com el matalafer
que ho desfà tot i es queden tremolant.

Marjalencs valencians.
Adobats llauradors per tots els carassols i les rosades.
¿Quí s'enrecorda de vosatres?

Valents.
Ajopits.
Inclinats.
Encondolits.
Pansits.
Treballats...
Mai... desolats.

Josep Manuel Puchalt

Nota:  poema en Llengua Valenciana, construït d'acort en la mètrica per a versos en cesura de la poesia clàssica valenciana, i normes ortogràfiques de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

jueves, 30 de marzo de 2017

Para vosotro.

No creías que no pensamos en vosotros, ni creáis ni por un segundo, que nos olvidamos lo valientes que sois. Sois la fuerza pura por la que continuamos respirando, soñando, sonriendo y viviendo. Sois la alegría para quien os ve y nos doblamos, sí, pero seguimos en pie al saberos, ahora y siempre. Adelante, hay una vida llena de alegría para vosotros.
Ana Giner
Por vosotros.

lunes, 6 de marzo de 2017

A ti mujer






A ti mujer que das sin esperar
nada a cambio, dejando de lado
tu hermosa figura, olvidando las
cicatrices que sufrirás para ofrecer
con ilusión tu vientre a la vida.

A ti mujer que amamantas
de tus pechos alimento, y
entregas miles de caricias sin
esperar nada a cambio.

Sí. A ti mujer, que proteges a tus retoños
con uñas y dientes si están en peligro y
fuese necesario.

A ti mujer, que te das a los tuyos
en cuerpo y alma, aun sabiendo
que no existe gratitud humana
para ti en este mundo.

A ti mujer que te levantas sonriente y feliz
cada día, luchando ante toda adversidad,
trabajando de sol a sol para que a tu familia
nada le falte.

Sí. Sí. A ti mujer que con un beso de tu esposo
y un “mamá, te quiero”, te sientes la mujer
más dichosa, dando por recompensados
tantos sacrificios y esfuerzos.

Ana Giner

miércoles, 8 de junio de 2016

Las Sinsombrero










Las Sinsombrero



Las mujeres olvidades de la generación del 27


Fueron olvidadas, sí, pero viviran si nosotras las recordamos.